L'ombú, mig arbre i mig elefant

Ens podem imaginar la cara que faria un ciutadà de Barcelona de principis del segle XX acostumat a veure només pins i alzines, quan es va trobar per primer cop aquests arbres tan exòtics i desmesurats?

Quan a principis del segle XX es va començar a transformar la muntanya de Montjuïc en una zona enjardinada per a la ciutadania, es van introduir moltes espècies que mai no s'havien vist a la ciutat, i l'ombú és una de les que encara sorprèn avui en dia.

Als Jardins de Miramar, des d'on tenim unes amplies vistes del litoral barceloní, hi trobem una avinguda plantada amb uns arbres (encara que en realitat no són arbres sinó herbes gegants) amb un tronc rugós i ple de bonys, un peu que creix d'una manera excessiva i desorganitzada que engolirà qualsevol cosa que trobi al seu voltant, i una capçada enorme que ens proporciona un generós resguard del sol estival i que fa honor al seu altre nom "bellaombra".

Diem que no és un arbre perquè malgrat la seva mida aquest gegant no genera fusta, les fibres que formen el seu cos són lleugeres i esponjoses i no formen anells, això fa que no es pugui treballar ni aprofitar com a combustible. Està dissenyat per emmagatzemar grans quantitats d'aigua al seu interior per resistir la sequera del seu territori nadiu, la pampa sud-americana.

Els exemplars d'aquesta espècie són femenins o masculins per això fent un passeig pel mirador en podem trobar de ben carregats de fruits penjant en raïms (femenins) i d'altres que no en tenen cap (masculins).