Dipòsit d'aigua del parc de la Ciutadella

Barcelona fou la darrera resistència del Principat de Catalunya contra la monarquia borbònica de Felip V a la Guerra de Successió (1701-1714). El monarca va ordenar la construcció de la caserna de la Ciutadella per vigilar militarment la ciutat. Un cop el recinte de la Ciutadella fou retornat a Barcelona el 1868, l'Ajuntament va impulsar la construcció d'un parc urbà. Calia una generosa dotació d'aigua per regar l'enjardinat, omplir el llac i fer funcionar la cascada monumental.

Amb aquest objectiu, l'autor de la urbanització del parc, el mestre d'obres Josep Fontseré i Mestre, va projectar el 1876 un monumental dipòsit elevat al costat mateix del parc amb 65 m de costat i capacitat per a 10.000 m³. Mecanismes a vapor impulsarien les aigües freàtiques captades fins al dipòsit elevat a 14 m d'alçada. La gran cisterna descoberta se sostenia sobre un bosc de pilars de maons inspirada en el model romà de la Piscina Mirabilis de Bacoli, a prop de Nàpols. En els càlculs de la resistència que els pilars havien de tenir per suportar l'enorme pes de l'aigua va intervenir Antoni Gaudí, en aquell moment jove estudiant d'arquitectura.

Les obres van finalitzar el 1880 i des d'aleshores l'immens espai interior entre els pilars ha tingut diversos usos. A l'Exposició Universal de 1888, ubicada al parc, va allotjar el pavelló de Mineria i Construcció. Posteriorment fou successivament asil municipal, magatzem de Bombers, parc mòbil de la Guàrdia Urbana i arxiu del Palau de Justícia.

El 1992 adquireix la propietat la Universitat Pompeu Fabra. En successives fases, es va rehabilitar de forma admirablement respectuosa l'espai interior com a Biblioteca General. El dipòsit superior, ara de dimensions més reduïdes, es va mantenir per al reg dels jardins del parc.