La primera torre de les aigües de l'Eixample

El pla urbanístic de l'Eixample de Barcelona de l'enginyer Ildefons Cerdà va estendre la ciutat de Barcelona fora de les muralles medievals. Segueix una estructura quadriculada amb les cantonades dels carrers rebaixades i s'ha convertit en un model urbanístic internacional. Quan va ser aprovat el 1859, l'Ajuntament no va preveure l'abastament d'aigua per a la nova ciutat. Els promotors de les primeres illes van haver de proporcionar amb mitjans propis aigua corrent als habitatges dels nous edificis.

A l'interior de l'espai verd comunitari previst en el Pla Cerdà format pels carrers Roger de Llúria, Consell de Cent, Bruc i Diputació, es va obrir un pou el 1867. Les aigües eren impulsades amb una màquina de vapor fins a un dipòsit elevat de 730 m3 situat a sobre d'una torre d'aigües. El 1870 l'Associació de Propietaris d'Aigua de l'Eixample va comprar la instal·lació i feu elevar la torre per donar més pressió a la distribució d'aigua.

Al segle XX, amb el temps, la torre d'aigües, ja obsoleta, va deixar de prestar servei. El 1987 l'Ajuntament de Barcelona inaugurà un jardí públic a l'interior d'illa. S'enderrocaren la xemeneia i l'edifici de calderes i s'habilità una piscina alimentada amb aigües freàtiques. Fins al 2019 va actuar com a piscina pública anomenada popularment "la platja de l'Eixample".

La torre d'aigües, amb una alçada de 24 m i equilibrada estructura de maó vist, és un testimoni excepcional dels orígens de l'Eixample de Barcelona i l'element més atractiu d'uns jardins que s'han convertit en celebrat espai ciutadà.