Garrofers, les benzineres del passat

En el camí que ens duu des de l'aparcament del Museu Nacional d'Art de Catalunya fins a l'Hípica La Foixarda, ens trobem un parell d'exemplars de garrofer de grans dimensions que ja creixien en aquest lloc molt abans que la zona fos enjardinada. Aquests arbres típicament mediterranis havien format part del paisatge agrícola tradicional de pràcticament tota la costa catalana, i uns quants sobreviuen encara un cop abandonats els cultius desplegant una enorme capçada i unes branques que si no s'han podat arriben a nivell de terra. Aquests garrofers no són en aquest lloc per casualitat, sinó que varen tenir un paper clau en el desenvolupament de la ciutat.

Durant tota la història de Barcelona, la muntanya de Montjuïc ha estat la principal font de material de construcció, ja que la seva roca, un gres de gran qualitat, ha estat explotat ininterrompudament des del temps dels ibers (segle IV a. C) fins a mitjans del segle XX. Aquest material era transportat amb carros arrossegats per animals de tir (mules, bous..) que necessitaven gran quantitat d'energia per transportar els blocs de pedra fins a la ciutat, on s'utilitzaven per bastir els edificis. És aquí on l'existència d'aquests arbres que trobem escampats per tota la muntanya pren tot el sentit, ja que el seu fruit en forma de gran llegum, la garrofa, és un aliment molt energètic per estar ple de sucres. Actualment s'utilitza com a edulcorant o com a substitut de la xocolata i antigament era un aliment habitual pel bestiar i les persones.

Tenir disponibilitat d'aquestes garrofes durant el trajecte de les pedreres fins al pla era la manera de subministrar energia a aquells animals imprescindibles. Les benzineres del passat eren ben ecològiques!